Canción de cuna

“La remor de converses ofegades arriba a través de les parets, i després un cor de rialles. Després més remor. La majoria de bandes sonores de rialles de la televisió es van gravar a principis dels cinquanta. Actualment, la majoria de gent que sentim riure és morta.
El bum, bum, bum, d’un trepig fort arriba des del sostre. El ritme canvia. Potser els cops de tambor s’ajunten, més ràpids, o es separen, més lents, però no s’aturen.
Al pis de sota algú brama la lletra d’una cançó. Aquesta gent que no sap estar sense la televisió o l’aparell estèreo o la ràdio engegats tota l’estona. Aquesta gent que té tanta por del silenci. Són els meus veïns. Coi de sorollohòlics. Coi de silencifòbics.
[…]
Gent que mai no llençaria escombraries des del cotxe et passen pel costat amb la ràdio a tot drap. Gent que no et tiraria mai fum de tabac a la cara en un restaurant ple de gom a gom, rugeixen al mòbil. Es parlen a crits els uns als altres per sobre de la taula del sopar.
Gent que no ruixaria mai amb herbicides ni insecticidas, emboiren el barri amb la música de gaites escoceses del seu aparell estèreo. Òpera xinesa. Country i western.
A fora, el cant d’un ocell està bé. Pasty Cline, no.
A fora, l’esvalot del trànsit ja és prou molest. Afegint-hi el concert de piano en mi menor de Chopin no arreglarem res.
Apuges el volum de la música per tapar el soroll. Uns altres apuren la seva música per tapar la teva. Apuges més la teva. Tothom es compra un aparell estèreo més potent. Vet aquí la cursa armamentística del so. No es guanya amb una bona veu de soprano.
No es tracta de qualitat. Es tracta de volum.
No es tracta de música. Es tracta de guanyar.”




Chuck Palahniuk. Cançó de bressol. Barcelona: Columna, 2003. 279 pág.