sábado, 20 de noviembre de 2010

Reading


En eso estoy.
Sin orden ni concierto. Sin ton ni son.
Pero letra a letra, renglón a renglón.

Varada en inimaginables mundos, al amparo de lunas nuevas y de piratas con pajarraco al hombro.
A la cándida luz de unas velas, recorriendo anaqueles repletos de libros y buscando la eternidad de unas palabras, la veracidad de unos sentimientos.
A ras de celulosa, dejando al descubierto viejas tarlatanas.

Lo quiero todo hecho.
Lo necesito.
Que me lo cuenten, que me lo traigan ante los ojos, para entretener el amasijo inerte de horas en las que transcurre mi asueto…




Reading.
I will come back.

jueves, 11 de noviembre de 2010

Huyendo de la niebla


“La figura del delator es va constituir com un element cabdal d’aquells primers anys de la dècada dels quaranta, gent que no tenia gens de por de denunciar com a col•laboradors de la República els seus veïns i amics. Molts cops, eren falsedats, mentides que s’alçaven sobre l’odi i l’enveja personal. I n’hi va haver uns quants que en van saber treure un gran benefici. Advocats importants i d’un gran prestigi, gent influent dins l’estructura policial i militar, que s’oferia a intercedir per un pres a canvi d’anar-se’n al llit amb la germana, la filla o la dona de qui estava entre reixes. No sempre van sortir-se amb la seva. Al barri tothom coneixia el cas d’en Pep del Torrent. Un veí l’havia denunciat tan bon punt van haver entrat els nacionals per la Diagonal i ràpidament el van empresonar. Una matinada, no devien ser ni les sis, la Teresa i la Núria es van sobresaltar amb uns crits procedents de fora el carrer. Un grup de soldats va treure a cops de peu un noi jove de l’edifici de devant. Era en Pep. Va estar-se un any i tres mesos entre reixes, fins que un bon dia, van tornar-lo a veure pel carrer. La Teresa se’l va trobar el mateix dia que va sortir de la presó: alegre, entusiasta, amb ganes de recuperar el temps perdut. L’endemà tornava a estar engarjolat. I és que, aquella primera nit que havia passat a casa, la seva dona, una noia menuda i molt maca, li va explicar el que havia hagut de fer perquè el deixessin sortir. Se n’havia anat al llit amb un advocat estretament vinculat al règim. Ni ella sabia quantes vegades ho havia hagut de fer. El lletrat sempre li prometia que era l’última vegada, però sempre n’hi havia una de més. Així ho havia de fer si volia tornar a tenir el seu espòs a casa, li repetia l’advocat mentre la despullava en una habitación del seu despatx. Aquella mateixa nit, el jurista va morir al mateix lloc on obligava la dona d’en Pep a prostituir-se. S’havia quedat fins tard treballant, sol al despatx. Quan va obrir la porta d’aquell luxós pis que utilitzava per treballar, va rebre vint-i-dues ganivetades. La majoria al pit. L’arma era casolana, una navalla de poc més de mig pam, ben afilada, un estri de cuina. Quan el van detenir, aquell noi de cal Torrent estava amarat de sang, recobert d’un vermell intens que li regalimava per tota la pell.”



Albert Llimós. La dona que fugia de la boira. Barcelona: Proa, 2010. 375 pág.

lunes, 1 de noviembre de 2010

Azzurro

Un vuelo cancelado, un partido suspendido.
Para mí, los malos son los franceses; para él, los serbios.
Y en la contrariedad momentánea de un destino, nuestros caminos confluyen.

Daniel me espera con su mejor sonrisa; él fue quien me cogió el teléfono y me dijo que no me preocupara. Con un vieni qui zanjó el tema.


Me ayuda con las maletas, con los cachivaches del duty free. Y me entrega la llave de la 108. Estoy contenta de recuperar mi antigua habitación.
Ma qualcosa è successo?
Niente importante.
Una huelga general y un vendaval, que quieren que siga de vacaciones.
E la partita? La Serbia e i azzurri giocavano oggi…
Los ultras siembran el caos y la destrucción, y el futbol pierde por ko técnico.

Después de unas birras somos capaces de reírnos de nosotros mismos y de explicarnos la vida, como si nos reencontráramos después de muchos años. Milán y Barça, viajes y fobias, amores y sexo.

Hoy Daniel ha vuelto a la intimidad de mi memoria de pez.
Recordé que lo verá San Ciro el miércoles, cuando Mou pierda ante el AC Milano. Palabras textuales en la euforia de sus ojos, en el pícaro bacio que me roba al amparo de mis rizos.