lunes, 9 de enero de 2012

Perduda?

Ja no recordo.
Miro al terra i em concentro en no caure.
És possible que els meus braços dibuixin les ales d’un avió, l’ombra no m’ho diu.
I tot és gris. Les vies, les pedres, les meves bambes. Fins i tot la vora del texans.




Ja no recordo.
Miro al terra i a les meves passes intento trobar la solució.
La repetició m’ajuda, és un fet. Potser he baixat del tren o he vingut fins a la platja i, en no trobar el mar, m’he posat a respirar l’aire del sol.
Li dono tres segons al meu cervell i no se m’acut res d’interessant.


Dec haver fugit. De la vida, d’aquet món.
I així, en fred, no m’importa gaire. Potser em trobaran a faltar, i a on buscar-me?
Jo mateixa ni ho sé.
No veig futur, tampoc present. Els records m’acompanyen, aquests no fallen.
Però el que és evident és que no deixo de tirar cap endavant, resseguint el camí.
Sense consciència del què em passa de debò.


M’he donat de baixa de tot.

2 comentarios:

Igor dijo...

A mi també em costa. ¿Qué sóc, que vull...? ¿Qui són els altres, què hi fem aquí...?
Aquest matí fa un bon dia, però.

German Buch dijo...

És el teu estat, ànim. Entorn?.

Perdut el teu entorn. Context confús el que vivim.
Confosa, desorientada en les hores que transiten el nostre temps,
el que no tenin, el que ens roben; ens mangunean, ens manegen.

Entre les paral.les d’aquestes vies, transcorren pensaments llunyans,
més anllà del horitzó de les meves mans esperant el tacte, la solidesa de la teva prèsencia.

Recordes?

No comptaven els segons, el teu cervell emmagatzema les secretes paraules traçades sobre la platja quan l’onada irrompia el trencaclosques al seu mar, l’alba del nou dia, com el auri d’avui, com la tarda entre llibres, mirades i tendresa estarrufant la pell, com la calor que desitgen transmetre aquestes lletres.

Queda la música, del nord i del sud
de mar anllà de terra endins
sabem d’on venim
son molts d’anys plens d’afanys.

El futur és el present.