jueves, 11 de noviembre de 2010

Huyendo de la niebla


“La figura del delator es va constituir com un element cabdal d’aquells primers anys de la dècada dels quaranta, gent que no tenia gens de por de denunciar com a col•laboradors de la República els seus veïns i amics. Molts cops, eren falsedats, mentides que s’alçaven sobre l’odi i l’enveja personal. I n’hi va haver uns quants que en van saber treure un gran benefici. Advocats importants i d’un gran prestigi, gent influent dins l’estructura policial i militar, que s’oferia a intercedir per un pres a canvi d’anar-se’n al llit amb la germana, la filla o la dona de qui estava entre reixes. No sempre van sortir-se amb la seva. Al barri tothom coneixia el cas d’en Pep del Torrent. Un veí l’havia denunciat tan bon punt van haver entrat els nacionals per la Diagonal i ràpidament el van empresonar. Una matinada, no devien ser ni les sis, la Teresa i la Núria es van sobresaltar amb uns crits procedents de fora el carrer. Un grup de soldats va treure a cops de peu un noi jove de l’edifici de devant. Era en Pep. Va estar-se un any i tres mesos entre reixes, fins que un bon dia, van tornar-lo a veure pel carrer. La Teresa se’l va trobar el mateix dia que va sortir de la presó: alegre, entusiasta, amb ganes de recuperar el temps perdut. L’endemà tornava a estar engarjolat. I és que, aquella primera nit que havia passat a casa, la seva dona, una noia menuda i molt maca, li va explicar el que havia hagut de fer perquè el deixessin sortir. Se n’havia anat al llit amb un advocat estretament vinculat al règim. Ni ella sabia quantes vegades ho havia hagut de fer. El lletrat sempre li prometia que era l’última vegada, però sempre n’hi havia una de més. Així ho havia de fer si volia tornar a tenir el seu espòs a casa, li repetia l’advocat mentre la despullava en una habitación del seu despatx. Aquella mateixa nit, el jurista va morir al mateix lloc on obligava la dona d’en Pep a prostituir-se. S’havia quedat fins tard treballant, sol al despatx. Quan va obrir la porta d’aquell luxós pis que utilitzava per treballar, va rebre vint-i-dues ganivetades. La majoria al pit. L’arma era casolana, una navalla de poc més de mig pam, ben afilada, un estri de cuina. Quan el van detenir, aquell noi de cal Torrent estava amarat de sang, recobert d’un vermell intens que li regalimava per tota la pell.”



Albert Llimós. La dona que fugia de la boira. Barcelona: Proa, 2010. 375 pág.

2 comentarios:

Tara dijo...

me llevé a esta mujer en la maleta, para entretener las horas muertas por Milano, y resultó ser un auténtico placer

German Buch dijo...

Davant meu, avançava silenciosa
una mena de suspensió
calitja que envoltava els meus pensaments

Des de el mirador
un mar sense escumeja
feia arribà poc a poc
per els camins de fum
una espessa boira
desfigurant la imatge
de la vall entre els pins

Me satisface leer la buena compañía, en esas horas muertas por Milano, en que distrajiste tus ojos y tu saber.
La dona, la mujer, Teresa, como una suspensión de fortaleza.
Entre sus páginas; una amiga engañada, sin conocer su tiempo. Engañada por su marido, el traidor vestido de azul. Un fiel compañero de juventud, enamorado de la mujer que huía de la niebla. Su amor primero, creciendo en su vientre su segundo fruto. Un hermano que duerme entre sus manos; como el primer hijo sobre el empedrado manchado de rojo. Un padre sin valores….Un brindis final, para aplacar su sed. Como si no de otra manera a su edad llegada.
Conmovedora. Sencilla prosa, tiempo sin cortinajes, abiertos a la luz.