“- Al sud de la frontera, a l’oest del sol –va dir.
- A l’oest del sol?
- Existeix, un lloc així –va fer. No has sentit parlar d’una malaltia que es diu hysteria siberiana?
- No.
- Ho vaig llegir en algun lloc fa molt temps. Potser quan feia primer o segon a l’institut. No recordo en quin llibre era, però el fet és que afecta els pagesos que viuen a Sibèria. Intenta imaginar-t’ho. Ets pagès i vius tot sol a la tundra siberiana. Cada dia llaures els camps. Fin son t’arriba la vista, no hi ha res. Al nord, l’horitzó, a l’est, l’horitzó, al sud, l’horitzó, a l’oest, l’horitzó. Res més. Cada matí, quan el sol s’alça per l’est, vas a treballar als camps. Quan el sol és ben amunt, descanses i dines. Quan es pon per l’oest, tornes a casa a dormir.
- No s’assembla gaire a la vida que fa el propietari d’un bar d’Aoyama.
- No, no gaire –va fer amb un somriure. Alesmores va inclinar el cap lleugerament-. Tanmateix, el cicle continua, any rere any.
- Però a Sibèria no llauren pas els camps, a l’hivern.
- A l’hivern descansen, és clar –va dir-. Es queden a casa i fan altres feines. Quan arriba la primavera, tornen a surtir als camps. Ets aquest pagès. Imagina-t’ho.
- Molt bé –vaig dir.
- I aleshores, un dia es mor alguna cosa dintre teu.
- Què vols dir?
Va fer que no amb el cap.
- No ho sé. Alguna cosa. Dia rere dia veus com el sol surt per l’est, travessa el cel i es pon per l’oest, però un bon dia alguna cosa es trenca a dintre teu i es mor. Deixes l’arada i, sense pensar en res, comences a caminar cap a l’oest. Cap a l’oest del sol. Continues caminant com un posseït, un dia rere l’altre, sense menjar ni beure, fins que caus a terra i et mors. Això és la hysteria siberiana.
Vaig intentar evocar la imatge d’un pagès siberià mor, estirat a terra de bocaterrosa.
- Però qué hi ha, a l’oest del sol? –li vaig preguntar.
Va tornar a fer que no amb el cap.
- No ho sé. Potser no hi ha res. O potser hi ha alguna cosa. Sigui com sigui, deu ser diferent del sud de la frontera.”
Haruki Murakami. L’amant perillosa: al sud de la frontera, a l’oest del sol. Barcelona: Empúries, 2003. 175 pág.
- A l’oest del sol?
- Existeix, un lloc així –va fer. No has sentit parlar d’una malaltia que es diu hysteria siberiana?
- No.
- Ho vaig llegir en algun lloc fa molt temps. Potser quan feia primer o segon a l’institut. No recordo en quin llibre era, però el fet és que afecta els pagesos que viuen a Sibèria. Intenta imaginar-t’ho. Ets pagès i vius tot sol a la tundra siberiana. Cada dia llaures els camps. Fin son t’arriba la vista, no hi ha res. Al nord, l’horitzó, a l’est, l’horitzó, al sud, l’horitzó, a l’oest, l’horitzó. Res més. Cada matí, quan el sol s’alça per l’est, vas a treballar als camps. Quan el sol és ben amunt, descanses i dines. Quan es pon per l’oest, tornes a casa a dormir.
- No s’assembla gaire a la vida que fa el propietari d’un bar d’Aoyama.
- No, no gaire –va fer amb un somriure. Alesmores va inclinar el cap lleugerament-. Tanmateix, el cicle continua, any rere any.
- Però a Sibèria no llauren pas els camps, a l’hivern.
- A l’hivern descansen, és clar –va dir-. Es queden a casa i fan altres feines. Quan arriba la primavera, tornen a surtir als camps. Ets aquest pagès. Imagina-t’ho.
- Molt bé –vaig dir.
- I aleshores, un dia es mor alguna cosa dintre teu.
- Què vols dir?
Va fer que no amb el cap.
- No ho sé. Alguna cosa. Dia rere dia veus com el sol surt per l’est, travessa el cel i es pon per l’oest, però un bon dia alguna cosa es trenca a dintre teu i es mor. Deixes l’arada i, sense pensar en res, comences a caminar cap a l’oest. Cap a l’oest del sol. Continues caminant com un posseït, un dia rere l’altre, sense menjar ni beure, fins que caus a terra i et mors. Això és la hysteria siberiana.
Vaig intentar evocar la imatge d’un pagès siberià mor, estirat a terra de bocaterrosa.
- Però qué hi ha, a l’oest del sol? –li vaig preguntar.
Va tornar a fer que no amb el cap.
- No ho sé. Potser no hi ha res. O potser hi ha alguna cosa. Sigui com sigui, deu ser diferent del sud de la frontera.”
Haruki Murakami. L’amant perillosa: al sud de la frontera, a l’oest del sol. Barcelona: Empúries, 2003. 175 pág.
2 comentarios:
hace tiempo que no paso por aqui
y me sorprendes con este post y esa musiquilla de fondo.
Algún día hablaremos de londres
Ya he leído todos los libros que tiene traducido en España Murakami, me fascina, dentro de sus absurdas y surrealistas tramas siempre habla de los sentimientos de los hombres, de su angustias y contradicciones.
Tiene también un toque de humor negro que me va mucho.
Cambiar la rutina, el tedio, ir en contra de lo establecido, de lo razonable, seguir buscando... al oeste del sol.
Un beso, Tara
Publicar un comentario