sábado, 2 de abril de 2011

Un dia més

En Softu, en Negritu, na Princesa,… ells són els amos.
La Jove m’ho va dir el primer dia que vaig arribar a casa seva, ja fa… ufffff… una pila d’anys.
Jo no els coneixia, només tenia el plaer diari de treballar amb ella.
Això era a Puvill Llibres, a sota d’una escala, arrassarada dels pocs clients que travessaven la porta d’aquella vella botiga.
Ella xerrava i jo li contestava des del meu amagatall perfecte, fent de les nostres converses quelcom surrealista.
Va ser llavors que la vaig començar a tractar de vostè, amb un respecte tan sincer que sorprèn, encara ara, a la majoria dels nostres coneguts.
Per a mi, ella és “la Jove”; i jo, per a ella, el mateix.
Escolti, jove…
Digui’m jove…


Els gats es passegen sinuosament per entre les copes i tulipes de colors que decoren el terra de la seva habitació. Vidres d’un luxe ja caducat però que a ella i a mi ens enamora.
Sempre m’ha fascinat el seu particular racó en aquella casa, des que vaig descobrir el kimono turquesa de flors penjat a la porta del seu armari… mai no havia vist una cosa tan exquisida!
En el meu imaginari li esqueia d’allò més i la convertia en una delicada papallona de seda.
Visitar-la tot aquest temps no ha canviat la meva impressió inicial; cada dia ha estat una festa, plena de sorpreses, d’esdeveniments màgics, que m’han ensenyat a gaudir de les hores passades al seu costat.


En veure la il·lustració la vaig reconèixer.
Sofisticada, una mica a la seva, i fidelment acompanyada.



Congratulations!

7 comentarios:

secreter dijo...

Hay personas que nos dejan huella para todo la vida.

Un abrazo

Igor dijo...

Sofisticada, i una mica a la seva. Els gats són, a vegades, animals còsmics...
No sé massa de què va això, però el teu personatge em resulta fascinant, com la il.lustració, com les maneres. Un món desaperegut sembla.
Salut.

German Buch dijo...

Ara, els gats deguem averi escollit cadascú el seu destí, amos de les seves set vides.

Quants anys han pasta ¿més de set? Segú que sí, una pila d’històries dintre d’aquesta historia tan present en mi.

La recordo tendre, dòcil, amable, ensenyada i mestre jove sempre en les ensenyances rebudes, com en aquell amagatall sota l’escala, refugi dels nostres béns i mals, mitificant Zaratrusta i els, els gats, mirant embala dits com mussols en la hora del adéus.

La jove, molt més avençada que jo, en edat i sapiència, es desplaçava com un mocador de seda, com aquets petits angelets de pols descoberts entre la llum filtrada per l’escletxa del finestral mig obert.

En va fascinar la seva mirada, la seva calma, la seva veu i, sobre de tot, aquets kimonos, qipao dels colors de la vida.

Ara, mentres miro com cau la tarda per el mateix finestral d’ahir, sento els seus consells i la seva absència.
Els, Softu ,Negritu i Princesa, miolen des de no sé hom, una la pluja ofega el meu crit.

Jove, om és?

Sempre en mi.

Tesa dijo...

El ambiente, el personaje y los tres gatos describen una atmosfera exquisita y chic.

Conocí a una persona que siempre parecía que acababa de llegar de un viaje por tierras exóticas o que estaba a punto de irse para allá.

Esas personas especiales dejan recuerdos especiales.

Un beso,

don vito andolina dijo...

Hola bello e íntimo blogg,preciosas letras, si te gusta la palabra elegida,la poesía, te invito al mio,será un placer,es,
http://ligerodeequipaje1875.blogspot.com/
gracias, buena tarde, besos cómplices...

✙Eurice✙ dijo...

Gracias por visitar el oscuro desván de mi memoria.
La parte de los gatos de tu relato me ha fascinado, es cierto son tan sinuosos como silenciosos, los adoro, vivo rodeada de felinos, son mis mascotas favoritas...que casual, tengo un kimono similar al que describes :). Me ha encantado visitarte.¡Ah! y me fascina el nombre de tu blog
Saludos

Ramón Arbe dijo...

Yo me quedo con la mirada.

Por ser parte de esa mirada…
sería ojo de gato,
lunar de ala de mariposa,
el dedo que señala…
sería pendiente, un pliegue en la ropa…
sería música…
Sería la roca que la sustenta.
sería otra atalaya.

Definitivamente, me quedo con la mirada.