domingo, 19 de junio de 2011

Algo de cine

Guerras de las galaxias, psicosis varias, mujeres siempre al borde de un ataque de algo. Gladiadores, cowboys, agentes secretos y miembros de la resistencia.
Lady Marian, Jack Sparrow, Sabrina o Bullitt.


Algo de cine,… para perdernos, enamorarnos, asustarnos,… y para reir, llorar, cantar o, solamente, disfrutar.




D’ací a l’eternitat


Com més tendre es vagi fent l’instant,
més ens anirem assemblant
a les roques que tanquen la platja:
les ones trencaran sobre nosaltres dos
i no ens n’adonarem,
vindrà un castell d’aigua, vindrà un galop d’escuma,
vindrà la sal a apunyalar-nos,
vindrà la lluna,
la sorra ens voldrà fuetejar,
i aquell instant serà l’eternitat.


Potser rodolarem pendent avall,
potser la marea tindrà enveja de nosaltres,
potser els crancs, els còdols, les algues, les petxines,
el reflex de les estrelles en la sorra mullada,
el llaç escorredor del reflux de les onades,
ens voldran arrossegar per ofegar-nos.
No hi fa res:
ací, serà l’eternitat.



La gata a la teulada de zinc


Aquests ulls color d’acer són acer de debò:
no perdonen les ferides que han rebut,
Iiles tornen.


Que una boira d’alcohol n’embolcalli la mirada tan sovint,
no pot dissimular-ne la duresa:
agredeixen amb rancúnia, sense treva,
es fan acompanyar pels vandàlics escamots de la paraula,
i es llencen a l’atac ferotgement.
La bellesa no els aplaca, el plor no els entendreix.


Què més podria, la mirada, haver volgut
que els ulls d’ell i que els ulls d’ella com balcons des d’on mirar,
que el cos d’ell i que el cos d’ella com paisatge on delectar-se,
que la immensa mansió per dilatar-se en el luxe de sales i jardins?


I tot és un infern,
tot crema
com un teulat de metall al sol abrusador d’un migdia d’estiu,
com un punyal arroentat en el foc inestingible
d’una antiga tendresa malferida.




Bond, James Bond


Uns ulls brillants i un pentinat impecable,
una agilitat felina,
una companyia sensual, un desig insaciable,
i estar fet a la mida
del món:
James Bond.


I viure en el límit del risc, en el caire de l’avenc, en la mira del fusell, a la punta del revòlver, en les xarxes del parany, en les urpes dels espectres,


sense acobardir-se mai;


resseguir amb una carícia la suau orografia de tants cossos desitjables, tastar besos en uns llavis de somriure indesxifrable, canviar el desdeny i la ira en una ardent relació,


sense despentinar-se mai;


habitar entre la tècnica i la màgia, entre el làser i l’espelma, entre el míssil i la daga, el coet i el submarí, l’explosió i el xiuxiueig,


sense sorprendre’s mai;


provar el cotxe, el iot, el joc, el xampany fred, la lluita, els cops, la sang pròpia i la dels altres,


sense immutar-se mai;


comptar els segons que queden per desactivar una bomba, per saltar d’un tren en marxa, per romandre sota l’aigua sense oxigen i amb taurons, o per fer un darrer petó en el frenesí de la fugida,


sense angoixar-se mai.


Només pels vostres ulls, espies estimades!


Al cap i a la fi funcionari, potser mal pagat i d’estatus precari, lliure, però, de l’asfíxia d’un món rutinari, feliç en el risc, en el luxe, en el sexe,


i fet a la mida del món:


James Bond.






**Los versos son de David Jou, de su libro Els ulls del falcó maltès: poemes sobre cinema (Mallorca, editorial Moll, año 2000)

6 comentarios:

Igor dijo...

¿Qué hacías tú en los malos tiempos? Pues ahora son muy malos tiempos para el celuloide. Pelis ge-género, pocos estrenos y abuirrimento.
Nada mal esos versos de tu colega. Me han tocado hondo al final de la La Gata en el Tejado de Zinc.
Están todos muertos, y en cambio siguen ahí, derechos, casi corporales.
Saludos.

German Buch dijo...

…Algo de cine y poemas.

Elia Kazan, el cazador de brujas, se atrevió a llevar al cine el poema de William Wordsworth “Esplendor en la hierba”.

El guapo de la peli y guaperas de turno, Warren Beatty, creo que hizo la mejor interpretación de su vida como actor con permiso de su interpretación en “Rojos”.
Natalie Wood, sigue siendo la belleza por excelencia del celuloide aún ausente.
Esplendoroso en “Esplendor en la hierba” “Rebelde sin causa” y esa historia al lado del oeste “West side story”

Películas, actrices, actores y poemas.

“ESPLENDOR EN LA HIERBA”

Aunque mis ojos
Ya no puedan ver ese puro destello,
Que me deslumbra.

Aunque ya nada pueda devolver la hora
Del esplendor en la hierba,
De la gloria en las flores,
No hay que afligirse.

Porque la belleza
Siempre perdura en el recuerdo.

(William Wordsworth)

JOAN dijo...

Grans pel.lícules i grans históries, d'aquelles que ens fan sentir bé i malament, que ens deixen el cor colpit i que portem al nostre cap dos o tres dies, valorant el missatge, al cap i a la fí que ens fan sentir vius.
El cinema ha sigut el meu gran amic i enemic durant anys i encara porto un estira i arronssa, lluitant entre la veritat i els somnis.
No oblidem altres tantes vides de cine..perquè després de tot formen part de nosaltres mateixos.

Tara dijo...

tens raó Joan!!
jo gaudia dels clàssics anant als cinemes Melies de barcelona però es van cremar fa unes setmanes i no crec que tornin a obrir :(

y entre salas de exhibición quemadas y el pirateo generalizado, son malos tiempos, i tant!!!

Tesa Medina dijo...

Me quedo con las dos primeras y paso de Bond, aunque me hace gracia ver algúntrocito, me aburren.

Ya no hay historias tan intensas como las que inspiran al poeta, pero no sólo en el cine, creo que es difícil encontrarlas en la realidad, pero si que sigue habiendo buen cine, hay que buscarlo en los buenos vídeoclubs, que, para mi desgracia, tienen los días contados.

Suelo ver de tres como mínimo a cinco películas a la semana, y algunas son maravillosas, aunque sólo las conozcan cuatro.

Algo de cine, siempre, Tara

Un beso,

Cordura dijo...

El, hecho a la medida del mundo,
ella, una auntigua tigresa malherida...
El beso del cine, de aqui a la eternidad.