lunes, 5 de mayo de 2008

Memorias de África

Aún resuenan en mi cabeza los acordes de la banda sonora de Out of Africa (1985) y, con ellos, vuelven también algunos pasajes del libro de Karen Blixen (1885-1962).


“Jo tenia una plantació a l’Àfrica, al peu de la serra de Ngong.”

A les persones a qui els prens la terra d’on són natives els prens alguna cosa més que la terra. També els prens el passat, les arrels i la identitat. Si els arrabasses les coses que sempre han vist, i que comptaven veure sempre, és una mica com si els traguessis els ulls. Això és aplicable en un grau més alt als pobles primitius que als pobles civilitzats; els animals, de manera semblant, poden arribar a recórrer un llarg camí, i passar grans perills i fatics, per tal de tornar als topants que els són coneguts i recuperar així la identitat perduda.


Una nit, quan ens disposàvem a jugar a cartes, el viatger anglès ens va parlar de Mèxic i ens va explicar el cas d’una senyora espanyola molt gran, que vivia en una solitària heretat al mig de la muntanya, i que, així que va saber que havia arribat un foraster, el va fer anar a cridar i li va demanar que li donés notícies del món. “Doncs miri, que els homes ja volen”. “Sí, ja n’he sentit a parlar”, li va dir ella, “i arran d’això he tingut moltes raons amb el meu capellà. Ara vostè ens traurà de dubtes. ¿Volen amb les cames plegades sota el cos, com els pardals, o estirades enrere, com les cigonyes?”


Tenia una antiga mampara de fusta amb figures pintades de xinesos, sultans i negres, i gosos amb cadena, que havia estat a la vora de la llar de foc. Al vespre, quan el foc flamejava, les figures cobraven vida, i em servien per il·lustrar els contes que explicava a en Denys. Després de passar-me una llarga estona mirant-me-la, la vaig plegar i la vaig ficar en una caixa, on totes les figures reposarien una temporada.


Després d’haver-me’n anat de l’Àfrica, en Gustav Mohr em va escriure per explicar-me una cosa molt curiosa que havia passat vora la tomba d’en Denys, una cosa com jo no havia sentit mai res de semblant. “Els massais”, em deia a la carta, “han informat el comissari de districte de Ngong que una colla de vegades, a la sortida i a la posta del sol, han vist lleons sobre la tomba d’en Finch-Hatton, a la serra. Eren un lleó i una lleona, que s’ha estat molta estona sobre la tomba, drets o ajaguts. Alguns dels indis que hi passen amb camió en direcció a Kajado també els han vist. Quan ja te n’havies anat, van anivellar el terreny que envolta la tomba i el van convertir en una mena de gran mirador. M’imagino que aquest pla és una bona talaia per als lleons, perquè des d’aquí tenen una vista excel·lent de tota la plana, i del bestiar i els animals salvatges que hi ha.” Era just i condigne que els lleons haguessin vingut a la tomba d’en Denys i, a través d’ella, l’Àfrica li rendís homenatge. “Que la teva tomba tingui gran anomenada”. El mateix lord Nelson, vaig pensar, a Trafalgar Square, té lleons de pedra i prou.

Karen Blixen. Memòries de l’Àfrica. Lleida: Pagès editors, 1998. 434 pág.

10 comentarios:

ALOMA69 dijo...

Con el fragmento de la visita de los leones, se me ha puesto la carne de gallina, nunca he leído el lbro pero creo recordar justo estas palabras en el film, sin duda me impactó cuando lo estrenaron, yo apenas era una adolescente que soñó lo suyo con esta bellísima historia de amor y naturaleza.

Recuerdo que aquel verano se impuso la moda colonial, todavía tengo muy presentes los conjuntos que me monté pensando en esos paisajes y aventuras.

Un saludo.

missangria dijo...

Magnífic fragment!

No he leído la novela pero tb me impactó mucho la película, supongo que como en la mayoría de ocasiones el libro es mejor!

Saludos,

Tara dijo...

A mí, leer ese pasaje en concreto, me trajo a la memoria la columna de Nelson y la plaza donde se ubica. Y también, de rebote, el viaje que en septiembre pasado hice a Londres con unas amigas.
Buscando información sobre la baronesa Blixen, una de las cosas que más me impactó fue descubrir el rostro de su estimado Finch-Hatton. Y estoy convencida que debieron formar una pareja bastante peculiar, en el buen sentido de la palabra.
Aloma te recomiendo el libro, quizás no sea una obra maestra de la literatura, pero es un testimonio vital impresionante. Además, el corazón de la autora está presente en cada palabra, en especial cuando habla de la problación autóctona.
Lectura altamente gratificante.

Un saludo.

Tara dijo...

Missangria, nos hemos cruzado por el camino virtual del espacio.
Gracias por incorporarte a este humilde espacio.
Te recomiendo también el libro.

Hasta la próxima!!

karmeta dijo...

Me imagino volando en la avioneta junto a Robert Redford mientras contemplo la belleza del paisaje...

Tara dijo...

Yo prefiero recrearme en las escenas en las que se reunían en casa de ella para cenar y contarse historias varias, como la que recojo en el post sobre los hombres que ya vuelan.

Por cierto, karmenta, ¿tú, cuando vuelas, vas con las piernas encogidas o estiradas? piensa que hay una señora de méxico que no lo tiene claro!!!

un saludo,

karmeta dijo...

Pues depende. Si es caída libre, con las piernas estiradas y flexionadas hacia atrás (postura del "plátano"). Si es en ultraligero, con las piernas encogidas, ya que voy sentada. Tampoco importa mucho la posición de las piernas, lo que importa es la maravillosa sensación del vuelo. Indescriptible.

Tara dijo...

Siguiendo la recomendación de Karmeta, he leido “Isak Dinesen en la vejez”, pequeña reseña biográfica que Jesús Marías incluyó en su libro "Vidas escritas" (1992): un retrato descarnado y desmitificante de los últimos años de la baronesa Blixen. Los que ayer por la tarde os quedasteis en casa viendo la tele, sintonizando la 1, disfrutasteis de la oscarizada Memorias de África. Pero, tal y como dice Marías: “La imagen verdadera de Isak Dinesen fue durante mucho tiempo la de una anciana espectral, elegante y teñida de enigma, hasta que el cine la suplantó, con excesivo romanticismo y algo de ñoñería, por la de una sufrida y colonial aristócrata.”

Os recomiendo la lectura del capítulo de Marías y, también, de los cuentos de la escritora danesa.

karmeta dijo...

Pequeña corrección: El autor la reseña que indicas es Javier Marías (no Jesús).

Tara dijo...

¡Ay! si no fuera por tí, qué haría yo, Karmeta de mi corazón?

a copiar mil veces Javier Marías, Javier Marías, Javier Marías...